dimecres, de novembre 23, 2016

I vosaltres us ho creieu, que no som prou?

Vilaweb, Barcelona, 23 de Novembre de 2016

«Es tracta simplement d'aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable» 




Ho he explicat moltes vegades, però aquesta volta estic sorprès per la velocitat amb què passa. Cada any l’assistència multitudinària a l’Onze de Setembre fa callar totes les boques durant un temps, però poc després comença la tasca de minar la realitat. Titulars de diaris, consignes per Twitter, opinions falsament entristides que comencen a dir-nos que no som prou i que anem cap avall, els independentistes. Repasseu la vostra hemeroteca sentimental: quantes vegades aquests darrers anys ells no han aconseguit que us pensàsseu, ni que fos uns quants dies, que havíem perdut pistonada, que no érem prou per a guanyar el referèndum, per aconseguir la independència?
La sorpresa és que ara la campanya ha començat a una velocitat supersònica. Normalment s’esperaven que canviàs l’any, però aquesta vegada ja ens trobem en ple combat propagandista i intel·lectual i encara no s’ha acabat el novembre. És evident que tenen més pressa que mai i més urgències que mai. Repasseu, si no, la quantitat d’articles que han aparegut aquestes darreres hores dient, tots, com si fos una consigna, que no som prou. Quedareu esglaiats.

Ara, d’això, en diuen ‘postveritat’. L’Oxford Dictionary ha designat ‘postveritat’ paraula nova de l’any i ha definit aquesta tècnica propagandística amb precisió: ‘Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal.’ És això mateix: els fets objectius no compten. La cosa és simplement aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable. Si la població afectada no és capaç de resistir l’embat de l’aparença, tant hi farà el seu esforç perquè guanyarà qui controla el missatge.

La veritat, en el nostre cas, és tan contundent que fa vergonya haver-la de repetir. 27-S. Eleccions catalanes. Amb el percentatge de participació més alt de la història, el 77,45%. En totes les eleccions que s’han fet mai en tot l’estat espanyol, la participació més alta que s’hi ha assolit fou del 80%. Podem pensar, doncs, que el dia del referèndum acudiran a votar un 3% o un 4% més de la població, un 5%, però ningú no es pot creure que hi acudirà el 90%. O encara no sabeu que hi ha gent que no ha votat mai ni votarà mai?
Així doncs, amb un percentatge de participació gairebé impossible de superar, els dos grups que es presenten com a independentistes aconsegueixen aquell dia prop de dos milions de vots. Queden exactament a 79.667 vots de la majoria absoluta. I en termes de percentatge n’obtenen el 48,05%.
Les eleccions del 27-S no són cap referèndum i, per tant, les dades que en resulten no poden ser tractades com si ho fossen. Però ningú no discutirà que si es mira detingudament aquell resultat dóna pistes ben clares sobre què podria passar en un enfrontament directe entre el sí i el no.
Hi va haver el 48,05% de vots inequívocament a favor del sí i el 39,31% inequívocament a favor del no. En el terreny de l’ambigüitat hi ha la resta. No és gens difícil d’entendre, però, que al vot a favor de la independència, anant molt malament, li faltarien dos punts per a guanyar en qualsevol circumstància, mentre que al del no li’n faltarien onze.
Amb les xifres a la mà, els qui no són prou són els partidaris del no. Per a guanyar de manera indiscutible el referèndum, anant molt malament, només caldria que un 15,41% dels votants de Catalunya Sí que es Pot i Unió votassen que sí en el referèndum. Amb això n’hi hauria prou, mantenint les xifres del 27-S. I parlem d’unes 50.000 persones, a tot estirar. Els partidaris del no, en canvi, haurien de convèncer-ne almenys 440.000 per a superar el bloc del sí. Ara això semblarà ‘Barri Sèsam’, però convèncer 50.000 persones és molt més senzill que no convèncer-ne 450.000. S’entén?

No sóc gens partidari d’enganyar-nos i, per tant, això que diré ara només ho dic per a demostrar si n’és, d’absurda, la teoria del ‘no som prou’. Si agafem els vots del 27-S, comptant només els del sí i els del no i deixant de banda els qui no es van voler definir aleshores, el resultat és que el vot a favor de la independència representa el 55% i el del no es queda en el 45%. I amb aquests xifres a la mà encara volen que ens creguem que no som prou?
Comparem-ho. Com ens ho hauríem de creure això, que no som prou, si l’últim referèndum d’independència que s’ha fet a Europa, el de Montenegro del 2006, va ser guanyat exactament amb un 55,5% dels vots. Espanya bé reconeix Montenegro com a país independent i Montenegro bé té cadira a l’ONU. Què significa, doncs, la paraula ‘prou’? Com es mesura? Perquè no tindria gens de sentit que el 55% fos prou perquè Espanya reconegués Montenegro però no fos prou per a Catalunya.

Ha passat un any llarg de les eleccions ja. I quan presentes les dades com jo ho he fet ara sempre apareix qui diu que això era fa un any, però que ara estem pitjor. I que per això no som prou.

Bé, la veritat indiscutible és que no tenim manera de mesurar-ho amb certesa total. Potser no som tants, però si volem tenir una discussió seriosa l’altre hauria d’admetre que també hi ha la possibilitat que siguem més. Qualsevol altra posició seria una trampa.
Ens diuen que hi ha enquestes que anuncien un empat tècnic o una victòria del no. Però ens ho diuen en l’era en què les enquestes anunciaven de manera indiscutible que el Regne Unit es quedaria a la Unió Europea i que Hillary Clinton seria la nova presidenta dels Estats Units. No vull ferir amb aquest comentari. Avui dia la tasca d’enquestador deu ser la més difícil del món. Però si amb les enquestes passa això que passa, no sembla gaire seriós que l’únic argument siga aquest.

La ‘postveritat’ torna a atacar. Agafant-se a una dada demoscòpica o a un comentari d’algú. Però us en recordeu, que al maig i al juny, i al juliol, tothom patia perquè no ompliríem els carrers l’Onze de Setembre? Els nervis fins i tot es van apoderar de l’ANC, de tant insistent que era la campanya, de tant segur que era que no ompliríem. I vam omplir o no? Pregunte. I vam cloure boques o no? Pregunte.

Ho remataré. No hi ha ni una sola raó per a creure que l’independentisme no pot guanyar, amb claredat, el referèndum del setembre. Encara falten molts mesos i poden passar moltes coses que alteren aquesta opinió, però avui dir que no som prou per a guanyar és simplement propaganda política. Propaganda, a més, que no es fonamenta en res, en cap dada contrastable ni sensata. I que només intenta afeblir els partidaris de la república.

Contra la ‘postveritat’, però, hi ha dues eines d’una eficàcia demolidora: la persistència de la veritat i la resistència psicològica dels qui són atacats. I aquesta segona, estimat lector, només depèn de tu i només la pots activar tu. O creus en allò que veus i vius cada dia o te’ls creus a ells. Lamentablement és tan senzill com això.

 

dilluns, de novembre 14, 2016

Concentració a Montjuïc 13 de Novembre de 2016

Crònica del diari El Món


El carrer blinda els càrrecs investigats:

 "No tenim por!"


Milers de persones desborden l'Avinguda Maria Cristina i obliguen a tallar la Plaça Espanya per donar suport a diputats, alcaldes i regidors perseguits per la justícia espanyola. Les entitats avisen: "Comença l'hora de la mobilització permanent!"



El poble de Catalunya ha perdut la por i s'ha conjurat, de manera unitària, per defensar els càrrecs electes perseguits per la justícia espanyola. 80.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, han omplert i desbordat l'Avinguda Maria Cristina i han obligat a tallar la Plaça Espanya en l'acte Per la democràcia, organitzat per l'ANC, Òmnium i l'AMI, per donar suport als diputats, alcaldes i regidors processats o amb processos oberts.
La concentració ha estat una nova demostració de força, i ha servit per deixar clar que la societat blinda els càrrecs electes enfront els atacs de l'Estat espanyol. Les estelades han tenyit l'Avinguda Maria Cristina i la Plaça Espanya, tot i que el clam era per la democràcia. El crit unànim, més enllà dels habituals in-inde-independència, ha estat el de "no tingueu por", dirigit als càrrecs electes, un crit que ha evolucionat al "no tenim por" que ha unit poble amb representants polítics.


El poble ha respost, una vegada més, davant la crida de les entitats, i dos mesos després d'omplir els carrers de Barcelona, Lleida, Taragona, Berga i Salt per la Diada, la mobilització d'aquest diumenge 13 de novembre ha servit per demostrar que el procés no té marxa enrere. Ara només hi ha un compte enrere.
En aquest sentit s'han expressat els presidents de les entitats dalt de l'escenari. El president d'Òmnium, Jordi Cuixart, ha emplaçat el poble a mantenir-se unit i ferm: "Ens hem de preparar forts, units, alegres i combatius, ara comença l'hora de la mobilització permanent!", ha assegurat.



La fila zero era plena de polítics entre diputats, consellers, alcaldes i regidors en representació dels més de 300 càrrecs electes amb processos oberts per defensar el mandat del 27-S, el 9-N, o altres accions dutes a terme als municipis. La imatge ha estat d'unitat, i en pocs metres quadrats hi havia Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa,Marta Rovira, Jordi Turull, Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega, Francesc Homs, Núria de Gispert, Joan Coma, Montse Venturós i José Téllez.


L'acte, que ha aplegat prop d'un centenar de persones, ha començat amb la lectura de diversos decrets i lleis aprovades pel Parlament i posteriorment suspeses pel Tribunal Constitucional. La gent ha anat escalfant motors i ha improvisat càntics com "ni un pas enrere" , "fora, fora, fora la justícia espanyola", o "ho farem".
Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium) i Neus Lloveras (AMI) s'han conjurat per omplir els carrers tantes vegades com faci falta, i han reiterat que "això no va d'una persona", ja que "quan ataquen un càrrec electe ataquen tota la institució i, per tant, tot el poble", tal i com han sentenciat els representants de les entitats.




Finament, els càrrecs electes presents a la concentració han pujat a l'escenari per rebre el suport de la gent que s'ha mobilitzat aquest 13-N. Les notes de L'Estaca, Llença't i Els Segadors han sigut la banda sonora d'una mobilització que no serà l'única dels propers mesos.
"Hi tornarem, haurem de tornar als carrers i a omplir les places, però com avui, ho tornarem a fer bé", s'han conjurat els representants de les entitats sobiranistes. Els càrrecs electes donen la cara per tirar endavant la ruptura amb l'Estat, i avui han rebut l'escalf, el suport i els ànims del carrer.


Fotos: Jordi Borrás
Text: Bernat Vilaró

dimarts, d’octubre 11, 2016

COM ARRIBAREM A LA INDEPENDÈNCIA?

Ningú no sap exactament com arribarem a la independència. Per això la pregunta del títol pot generar dubtes o incerteses. Hi ha, però, un camí que molt probablement ens hi portarà i que pot minimitzar els dubtes i les incerteses.
1.- La fase final del Full de Ruta. L'aprovació de les lleis de desconnexió i el referèndum
El Full de ruta de l'ANC i dels partits independentistes està ben definit i és el següent:
- Juny del 2017. Aprovació de les tres lleis de desconnexió. Aquest moment és clau perquè defineix l'inici de la desconnexió. Des d'aquest moment ja s'aplica la nova legalitat catalana.
- Setembre del 2017. Referèndum sobre la independència i si el resultat és positiu proclamar de manera efectiva la independència.
No s'ha explicitat, però la interpretació més probable és que hi haurà una proclamació de la independència amb la llei de transitorietat jurídica, condicionada al resultat del referèndum per a fer-se efectiva.
Les tres lleis de desconnexió són:
  1. Llei de transitorietat jurídica (amb aquest o un altre nom com llei de procés constituent o llei de règim jurídic català)
  2. Llei de la seguretat social catalana
  3. Llei de la Hisenda pròpia (també Llei de l'Administració Tributària)
Si el referèndum del mes de setembre és positiu hi haurà la convocatòria d'eleccions constituents. Després vindrà la redacció amb participació popular de la Constitució de la República Catalana i l'aprovació pel nou Parlament constituent i el referèndum de ratificació de la Constitució.

2.- Quina pot ser la resposta de l'Estat i quina ha de ser la nostra
Aquest és el nostre Full de ruta, però l'Estat espanyol també intervé i el més probable és que continuï posant bastons a les rodes del procés cap a la independència, per exemple amb inhabilitacions dels nostres representants i la intervenció de les institucions catalanes.
Tots sabem que la nostra actitud ha de ser de fermesa. No podem admetre que cap representant del poble de Catalunya sigui inhabilitat pel fet de complir el mandat de les urnes i encara menys que intervinguin la Generalitat o el Parlament de Catalunya.
Ens haurem de manifestar com ho sabem fer, massivament i pacíficament i haurem de trobar mesures més contundents quan la situació ho requereixi.
Ens hem de mentalitzar que ara és el moment decisiu.
L'Estat espanyol posseeix la força d'un estat, però té també fortes limitacions.  Per exemple:
No pot fer servir l'exèrcit i ha de calcular molt bé què pot fer i què no pot fer. Per exemple en els casos relacionats amb el 9N (Mas, Homs, Rigau i Ortega) s'haurà de limitar a la via civil, i no pot aplicar la via penal com voldria; en el cas de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, el Tribunal Constitucional està dubtant si li convé fer servir les noves atribucions executives i espera la resolució del recurs contra aquestes noves atribucions; el ministre espanyol García Margallo reconeix públicament la força de l'independentisme català quan va dir a les Nacions Unides «tenemos un movimiento secesionista que avanza a toda máquina...»; el famós article 155 de la Constitució espanyola diu «... el Gobierno podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla (Comunitat Autònoma) al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general», només es pot aplicar com a mesura transitòria...i la seva aplicació ens podria permetre adreçar-nos als organismes internacionals.
La força principal de l'estat espanyol és fer por i generar dubtes per a desanimar-nos, fer-nos creure que som més dèbils del que som, etc. Ara l'objectiu dels nostres adversaris és fer-nos creure que la independència sense acord amb l'Estat espanyol és impossible i ens ho repetiran contínuament fins al mes de juny de l'any que ve.
El principal objectiu que tenim ara, en el moment decisiu, és generar confiança, per minimitzar les campanyes dels nostres adversaris.
Hem d'estar convençuts que podem guanyar i hem de tenir clars els arguments.
Si podem celebrar el referèndum el mes de setembre del 2017 com està previst, haurem de treballar per a guanyar-lo.
Però si no el podem celebrar a causa del bloqueig o la intervenció de les nostres institucions, també hi ha una sortida prevista en el nostre Full de Ruta: en el cas d'intervenció de la Generalitat o del Parlament, una Assemblea de càrrecs electes (que no és un organisme de l'Estat espanyol) podria reclamar la intervenció internacional.
Aleshores es forçaria la celebració d'un referèndum amb la supervisió internacional amb totes les garanties. En el pitjor dels casos podrem tenir aquesta possibilitat. En el millor dels casos, l'Estat espanyol es pot veure obligat a permetre un referèndum (opció que sembla ara poc probable).
Tant si podem celebrar el referèndum previst pel setembre del 2017 com si celebrem un referèndum amb supervisió internacional, hem de saber que, si no afluixem, aquesta opció la tindrem i ho hem d'explicar a tothom.
La independència és possible. Si ens mantenim ferms i actuem com fins ara sense creure'ns les seves mentides, ho aconseguirem.
Hem dit que estàvem a punt. Ara és l'hora de demostrar-ho.

Rafel Castellanos
Membre de la Coordinadora de la Territorial de Sant Andreu 
5.10.16

dilluns, de juny 06, 2016

DIENT LA VERITAT PODREM SER LLIURES


Dient la veritat podrem ser lliures, dient mentides no.

Alguns partits polítics defensen un Estat espanyol federal on Catalunya seria un d'aquests estats o un Estat espanyol que permeti un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, però aquests partits amaguen deliberadament les dificultats insalvables que comporta la reforma de la Constitució espanyola, que és necessària per fer realitat els objectius que proposen.

Xavier Domènech (candidat d'En Comú Podem) deia en una entrevista a LA VANGUARDIA del 28 de maig que «No era cert que Espanya no es pugui transformar» però amagava que per al referèndum d'autodeterminació era necessària la modificació de la Constitució espanyola. Meritxell Batet (candidata del PSOE) en una entrevista al EL PUNT AVUI del 3 de juny es declarava partidària d'una reforma de la Constitució espanyola en sentit federal sense esmentar-ne les dificultats. Són propostes que queden bé i que poden enganyar a moltes persones
si no s'explica què comporten.

Resumim a continuació com la Constitució espanyola preveu la seva reforma perquè tinguem clar si és possible o no.

En una primera legislatura, el Congrés dels Diputats hauria d'acordar la proposta de modificació per dos terços del Congrés i també per dos terços del Senat. Cap dels partits que proposa un dels dos objectius esmentats arribaria al nombre de diputats i senadors necessaris (234 i 178).

Com que és segur que els partits favorables a la modificació de la Constitució espanyola no arribaran als dos terços ni del Congrés ni del Senat, la proposta de reforma de la constitució no s'aprovarà i, molt probablement, no s'arribarà ni a presentar.

Suposem, però, que per un miracle s'aprovés la proposta de modificació. En aquest cas, la constitució espanyola ha previst més obstacles. Primer de tot es dissoldrien les Corts i es convocarien noves eleccions. Us ho imagineu? Ara, dissoldrien les Corts i convocarien noves eleccions? Ara, noves eleccions, després de mesos amb un govern espanyol en funcions?

Continuem, però, amb la ficció: les Corts resultants (segona legislatura) no quedarien vinculades a l'esmentat propòsit de reforma constitucional, qüestió que només es passaria a estudiar si el Congrés per majoria simple i el Senat per majoria absoluta volguessin continuar amb la reforma.

Finalment, suposant que s'ha aprovat continuar amb la reforma, s'hauria d'aprovar una altra vegada per dos terços de les noves Corts (tant del Congrés com del Senat) i, a més a més, sotmetre-la a referèndum de tot l'Estat.

Els obstacles són tants, que és evident que l'objectiu de la constitució espanyola en aquest punt no és permetre'n la reforma, sinó impedir-la.

No ho afirmem nosaltres, ho afirmen constitucionalistes espanyols, com podeu llegir a l'article de Ponç Feliu que enllacem: 

Nota
Aquest tema es basa en l'article 168 de la Constitució espanyola que blinda el títol preliminar d'aquesta constitució, que estableix la «soberanía nacional del pueblo español» i «la indisoluble unidad de la Nación española».

dissabte, de febrer 06, 2016

L’Assemblea dóna suport a la mobilització en contra del Pla Hidrològic de la conca de l’Ebre

Dimarts, 2 Febrer, 2016

L’Assemblea Nacional Catalana es mobilitza aquest cap de setmana en la defensa del territori i de la gestió dels nostres recursos naturals. Davant de l'aprovació del nou pla de conca de l'Ebre, que representa un nou atac frontal per part del govern espanyol, l'ANC dóna suport a la manifestació convocada per la Plataforma en defensa de l'Ebre (PDE) que tindrà lloc el pròxim 7 de febrer (12h) a Amposta.
Tal com ja va fer públic en el seu moment mitjançant un comunicat, l’Assemblea Nacional Catalana considera que només amb les eines d’un estat independent podrem gestionar els nostres recursos naturals, podrem contribuir a l’equilibri territorial de les nostres comarques i podrem treballar per una economia sostenible.
Paella de germanor
Un cop acabada la manifestació, l’ANC de les Terres de l’Ebre organitza una paella popular al pavelló d’Amposta (14.00) que comptarà amb la presència de l’Alcalde de la ciutat, Adam Tomàs, qui donarà la benvinguda als assistents. A banda del president Jordi Sànchez i del coordinador de les Terres de l’Ebre de l’ANC, també hi haurà el parlament d’un portaveu de la Plataforma en defensa de l’Ebre.
Pel que fa a la part més lúdica, informem que el dinar estarà amenitzat per les actuacions musicals de Marc Sendra i La Rondalla dels Ports.

dijous, de febrer 04, 2016

La política dels fets que causa pànic a Madrid. Article de Germà Capdevila del diari Nació Digital

 

La política dels fets que causa pànic a Madrid

Naciodigital.cat l'article

«La tremolor de cames que afecta alguns sobiranistes en veure que passem del dit al fet, es transforma en pànic a Madrid, on no saben com respondre als actes del Parlament cap a la independència»

| 04/02/2016 a les 00:00h
Ras i curt: cal aplaudir els estrategues que van triar l'endemà de l'encàrrec del rei a Pedro Sánchez de formar govern a Madrid, per presentar al registre del Parlament les tres grans lleis que han de definir el marc normatiu que ha de permetre el naixement de la nova República.

No se m'acut una millor resposta al menyspreu de la classe política espanyola vers Catalunya. El PP –un cop més– ens fa servir d'espantall, el PSOE ens exclou d'antuvi de les negociacions per formar govern, Podemos accepta que s'exclogui En Comú Podem de la ronda de contactes amb Sánchez i per Ciutadanos senzillament no existim com a poble. Com a cirera del pastís, l'Audiència Nacional investiga l'ANC i els ajuntaments catalans que han comès l'acte terrorista de votar mocions als plens.

En un context polític com aquest –res de nou sota el sol– no val la pena perdre ni cinc minuts en intentar que se'ns escolti o en imaginar alguna concessió per part de Madrid per assegurar-se l'abstenció o el vot favorable dels independentistes catalans. El millor missatge per als catalans, per a Espanya, per a Europa i per al món és continuar executant el full de ruta aprovat el 9 de novembre, sense ni tan sols desviar la mirada cap a Ponent.

Ahir al Parlament va executar un nou acte de sobirania, en presentar les tres lleis previstes per la resolució suspesa pel Tribunal Constitucional. Ja ho deia la mateixa resolució: desconeixem l'autoritat dels tribunals espanyols en aquesta matèria. Però en comptes d'encallar-nos en declaracions i contradeclaracions, senzillament es presenten les lleis al Parlament. Espanya ha caigut en la seva pròpia trampa, perquè cap instància judicial pot suprimir el debat polític, que és intrínsec a la feina d'un Parlament.

És un curs d'acció que provoca desorientació a l'Estat. La tremolor de cames que fa uns dies dèiem que afecta alguns sobiranistes en veure que passem del dit al fet, es transforma en pànic a Madrid, on no saben com respondre als actes concrets del Parlament cap a la independència. El TC pot continuar suspenent cada passa, però no hi ha manera d'evitar que els diputats catalans continuïn fent la feina i acabin d'aquí a 18 mesos un nou marc legal perfectament dissenyat i a punt per posar-lo en marxa.

Madrid sap que segons quines mesures poden esdevenir la justificació perfecta perquè l'independentisme català premi l'accelerador, i es troba en un atzucac que s'agreuja pel caos polític que es viu a la capital espanyola. Vaig a comprar crispetes.